a fi de contribuir particularment al cinquanté aniversari
de la festiva i solemne coronació de la Patrona
el migdia del 7 d'octubre de l'any 1956.
______________________________________________
Solsona és una modesta capital del centre de la geografia catalana. És una població petita si bé molt íntegra, com li escau pel gran tresor de caire espiritual que guarda gairebé en secret. Per aquells que no coneguin la imatge de la Patrona de la ciutat de Solsona, diré que actualment sembla ser fosca com la nit. És tan ben feta com si hagués estat treballada, no pas per un escultor sinó per la mà d'un orfebre miniaturista. L'autor E. Remond, que l'any 1966 l'analitzà, va escriuré d'ella, que: era un roc potser venerat a la prehistòria pel seu color rogenc fosc, tal vegada un meteorit. Fou tan venerat aquell roc després de ser-hi esculpida la imatge, que potser el sabien caigut del cel a Terra Santa i no pas a Tolosa del Llenguadoc?
L'exacte color de la pedra és el, diguem-li rogenc, que es veu a la sabata més besada de la imatge de la Mare. (En altres escultures religioses més visitades, la fervorositat dels fidels fins i tot ha gastat la funda metàl.lica protectora del peu més besat). Doncs, bé, ni fou mai blanca ni tampoc inicialment era negra; en ser venerada es presentà policromada,...com totes les altres marededéu.
Solsona malgrat tenir una oficina de turisme, no renuncia a l'herència dels segles, actitud que augmenta molt el seu natural encís. En síntesi, el nucli urbà es pot presentar dient que els dos carrers principals gairebé alineats, Sant Miquel i Carrer del Castell, cadascú amb un portal al seu extrem, es troben a la Plaça Major. El senyorívol Carrer de Llobera, es paral.lel al Carrer del Castell, i era on tenien casa la majoria dels antics canonges de la catedral. Solsona per altra banda, val a dir que filológicament també podria donar una gran sorpresa en acceptar-se l'explicació de l'investigador local Jaume Clavé Cinca, exposada al seu llibre titulat: "Athanagia", perquè ell, després d'estudiar la toponímia local, demostra millor que mai ningú (per deformació de Lacetania fins Katelania), que en aquells verals va tenir el seu origen l'enigmàtic nom de Catalunya.
Per aquells que no la coneguin, la imatge de la Patrona de la ciutat de Solsona, (comarca ubicada al bell mig de Catalunya), diré que actualment sembla ser fosca com la nit. és tan ben feta com si hagués estat treballada, no pas per un escultor sinó per la mà d'un orfebre miniaturista. L'autor E. Remond, que l'any 1966 l'analitzà, va escriure d'ella, que: era un roc potser venerat a la prehistòria pel seu color rogenc fosc, tal vegada un meteorit. Fou tan venerat aquell roc després de ser-hi esculpida la imatge, que potser el sabien caigut del cel a Terra Santa i no pas a Tolosa del Llenguadoc?
L'exacte color de la pedra és el, diguem-li rogenc, que es veu a la sabata més besada de la imatge de la Mare. (En altres escultures religioses més visitades, la fervorositat dels fidels fins i tot ha gastat la funda metàl.lica protectora del peu més besat). Doncs, bé, ni fou mai blanca ni tampoc inicialment era negra; en ser venerada es presentà policromada,...com totes les altres marededéu.
Solsona és una ciutat amb caracter i molt íntegra, com li escau pel gran tresor que guarda gelosament i gairebé en secret. Així, malgrat tenir una oficina de turisme, no renuncia a l'herència dels segles, actitud que augmenta molt el seu natural encís. En síntesi, el nucli urbà es pot presentar dient que els dos carrers principals gairebé alineats, Sant Miquel i Carrer del Castell, cadascú amb un portal al seu extrem, es troben a la Plaça Major. El senyorívol Carrer de Llobera, es paral.lel al Carrer del Castell, i era on tenien casa la majoria dels antics canonges de la catedral.
La imatge de la Mare de Déu del Claustre és reconeguda pels experts en Art Romànic com la més ben treballada de totes les escultures conegudes,... i això que amide poc més d'un metre d'alçada. Allò que no es diu, però, és que també deu d'ésser la més trencada a la que segueix retent-se-li culte a l'altar d'una església católica. Pensant en les persones que potser la confonguin amb altres escultures de matrones que porten el mateix nom a Catalunya, i que, com la venerada a les claustres de la catedral de Tarragona, són molt més visitades, presentaré tot seguit, abreujadament, la nostra primorosa imatge de la Mare de Déu del Claustre Patrona de Solsona.
Representa una reina asseguda portant el seu Infant a la falda. Quan s'esguarda de perfil l'escultura que avui veiem tan ennegrida, el gran relleu dels genolls de la Mare desapareix i es veu d'un gruix gairebé regular de dalt a baix, que malgrat ser estrela cobra gran relleu. Fou esculpida l'any 1163 pel mestre Gilabert. Era l'any quan a Notre-Dame de París s'experimentá per primera vegada la tècnica de la pared prima, mitjançant escairar les pedres amb perfecció absoluta, per tal de garantir-ne l'òptim acoplament. Tan novedosa inquietud fou general entre els que traballaven la pedra l'añy 1163, i Gilabertus la aplicà a la talla de la Mare i el Nen, actualment patrona de Solsona.
Gilabertus aleshores treballava a l'església de La Daurade de Tolosa, la gran capital del sud de França on hi ha encara altres imatges vestides i pentinades amb el seu tan meticulós art escultòric. Aquella església, actualment sense claustres i reconstruida en estil neoclàssic, hi segueixen venerant una marededéu amb l'Infant, i ambdós també estan vestits i coronats. Es diu: Notre-Dame-la-Noire. Amb ella recorden la imatge més antiga perduda l'any 1240, sent evident que es tracta de la nostra, ja ben solsonina, també coneguda entre nosaltres com la “Verge de les Trenes”.
A l'església La Daurade de Tolosa encara hi ha penjat un gran i antic quadre, on una còpia de la Mare de Déu del Claustre llueix trenes i corona al seu cap, tal com la podem admirar a Solsona. A més a més, en un dels capitells romànics originals d'aquelles claustres, exposats avui al Museo dels Agustins de la capital del Llenguadoc, encara s'hi pot veure la mateixa talla de la Mare de Déu del Claustre, en miniatura, decorant l'espai d'un capitell de les antigues claustres de La Daurade. Tal imatge, però, és en visió reversa, o sia, tal com es veuria esguardant-la mitjançant un mirall. El millor capitell, i el més famós dels treballats pel mestre Gilabert allí és presentat sobre doble columnata. Per la banda dreta, es veu com Déu, entre nubols, acull amorosament l'ànima de sant Joan Baptiste decapitat. Sense separació es presenten les diverses escenes següents, fins que a la banda dreta, el lateral de la escena conclou amb el rey Herodes mostant amor luxuriós a la mare de Salomé, amb la qual cosa el dualisme dels càtars és ben palès.
VIDEO YOUTUBE del millor capitell de Gilabertus.
Primer l'escultura fou venerada dins d'una fornícula, essent la part central d'una escena entre els dotze apòstols. Posteriorment fou arrencada de la pared de les claustres de La Daurade i transportada fins al castell de Montsegur (Llenguadoc). Allí, però, abans que el gairebé l'aeri castell fos conquerit pels creuats -exactamente la nit abans- la imatge fou poguda salvar per quatre càtars, dels quals només la persona d'una dona, excepcionalment agosarada i devota, ha resistit els esforços dels historiadors per tal d'assolir identificar el misteriós quart personatge.
A l'Edat Mitjana, els pacifistes càtars patiren l'oposició clerical dels catòlics perquè havien desitjat ser una Església menys rica. En defensar-ho, els càtars, ensems amb els nobles que els feien costat, foren foragitats de la vila de Tolosa pels soldats d'arreu d'Europa tots beneits pel Papa.
Posteriorment foren perseguits per la inquisició dominicana que, en atrapar-los, els cremà a centenars en fogueres. Poc va faltar perquè, en aniquilar tants lliurepensadors, els eclesiàstics no acabessin definitivament amb els coneixements pseude-científics acumulats durants milenis. Aquelles nou creuades successives van durar més de 60 anys. Tan llargues guerres d'extermini foren beneïdes malgrat fer-se contra gent batejada, assolint esborrar a sang-i-foc la cultura Occitana quan fou la més avançada del període medieval, donant a França la molt cobejada sortida a la mar Mediterrània, en annexionar-se il·legalment aquella banda nord dels Països Catalans. La crueltat de la persecució obligà als càtars -uns purs fidels de l'Amor de Jesucrist que desitjaven l'austeritat de l'”església de les catacumbes”-, a endur-se'n l'unic símbol que tenien, i que al cap i a la fi arreu del món és: Una mare amb el seu fill.
Sense dogmes, llur missió a la vida era de redimir la natura. Transformarien el món sencer a fi d'espiritualitzar-lo. No veneraven la creu, tal com feien els catòlics, malgrat associar-se'ls posteriorment a la Creu de les Dotze Perles del comtat de Tolosa. Ells, però, saturats de les universals idees sufistes, podien pensar que eren veritables guardians de l'esperit de la Creu. Naturalment que creien en Déu; o si voleu podeu dir-li l'Inefable, omnipresent arreu del cosmos, perquè Éll encara parla més a la ment de cadascun de nosaltres, que no pas qualsevulla persona que arreu del món li pugi resar. Això per a mí és un fet, com ho és que: tota influença útil prové sempre del centre per anar al cercle, i no pas a l'inrevés. Qui no ho cregui així, que ho demostri. Per això diuen que, reconèixer la Llum del Centre és el triomf de l'esperit humà.
La nostra estimadíssima Mare de Déu del Claustre, una imatge de la Verge bruna que pesa uns 85 quilos, malgrat trencar-se passà a ser venerada en el seu pelegrinatge pel sud dels Pirineus, primer en la cova de Betlem (Ussat-les-Bains) on encara hi ha un espai pentagonal excavat a la paret, i dins s'hi esculpí la seva cara ovalada amb corona i trenes. D'aleshores hi ha vora dels peus dos forats lateralment disposats per a introduir-hi els ferros que li servien de trípode quan era el centre ritual de cerimònies càtars a la llum de les fogueres, a quines flames es veia bé que es suïcidessin aparellats. Deixant a banda llur fatalisme, que els hauria portat a fracasar sense cap "ajut", retien un molt particular culte a la fèmina sagrada (car també els motivaba, fins el punt d'inventar les Corts d'Amor). Són dos dels molts aspectes on rauen llur principals errades, malgrat que és científicament provat que el culte a la Gran Mare va prevaler des del 30000 fins el 2000 a.C.
Fixada la imatge fermament a una cadira metàl.lica, obligà sempre desprès de la Coronació a treure en processó una de les dues còpies guardades a la sagristia. Un altra còpia és venerada en una província de l'Àfrica negra per gestions dels missioners solsonins; i encara una còpia de guix sense pintar es troba dipositada al MNAC de Barcelona. Pel que fa a les còpies més reduïdes, i escultures de mig cós de la imatge, són incontables.
El seu ceptre, la mà que el sostenia, així com el cap i corona del Jesuset, és sumaren a l'antic trencament de la imatge per la cintura. Tot va ser obligadament restaurat diverses vegades, la darrera de les quals a mitjans segle XX, amb força discreció
PUIX TANT AMOR ENS TENIU,
PER SER LA NOSTRA PATRONA,
...DE LA CIUTAT DE SOLSONA,
ELS VOSTRES FILLS PROTEGIU
Solsona fou capdavantera de les lluites de la Catalunya cristiana, entre els anys 700 i 1000 quan, en el decurs de l'avanç vers la cohesió del país, els seus homes eren vistos com "llamps de guerra" pels sarraïns. Després, cada cop les masies s'edificaven molt disperses a les terres conquerides restant molt lluny de cap poble. A pagès hi romanen construccions d'antigues masies que semblen representar la greu psicologia petrificada del soferts resistents, obstinats i tan reservats com els emboscats camins per on es movien, especialment els del més muntanyós sector nord de la comarca. Per aquest motiu s'ha presentat el Solsonès com una cruïlla de paisatges. Darrerament, en ben poques dècades s'ha evolucionat tant com durant uns cinc-cents anys del període medieval, tan persistentment arrelat arreu de la comarca.
A l'església de Solsona entre els anys 1161 i 1195 s'hi van construir unes magnífiques claustres, potser també per tal de dignificar un antic turonet amb un insòlit pou gairebé sagrat. Hi edificaren, a més a més, el celler i el refectori, anexes al segon temple romànic de Solsona, que era a sol ixent de l'esmentat lloc aturonat. Aquest restava encara al mateix nivell de l'actual placeta del Palau Episcopal, o sigui, molt més enlairat que el terra de l'absis de la temple més antic construit en estil romànic, que és l'art de la gestació de Catalunya. En decidir rebaixar el sòl de tot l'espai enjardinat de les claustres uns dos metres, a fi efecte de deixar-les al mateix nivell del paviment del temple (entre els anys 1739 i 1745) les obres van destruir, per manca de fonament, la doble columnata de les antigues claustres i 62 magnífics capitells de pur estil romànic, que encara actualment alguns d'ell es guarden al remodelat Museu Diocesà i Comarcal (MDCS) de Solsona, ...per cert, allí on és exposada la pintura romànica l'Orant de Pedret, que he defensat feta els mateixos anys quan s'inventaren les campanes i es penjaren a les teulades dels temples.
Aquella antiga reforma de les claustres de Santa Maria de Solsona féu desaparèixer la part alta del pou on havia estat amagada l'any 1244 la imatge de la Mare de Déu del Claustre. Dels 6 metres de fondària, actualment només en restaren uns 4 metres. Quant a l'exterior, el pou fou colorísticament decorat i envoltat per quatre columnes que semblaven aguantar damunt una piràmide feta de lloses. Només n'ha arribat d'aquell templet de l'antic pou una descripció, però, adjunto unes fotos de qualques modificacions posteriors, les quals enriqueixo amb altres de com devia d'ésser l'evolució d'aquell pou des de la seva descoberta en el lloc més alt de la població, la qual s'estenia arrasarada dels vents del nord prop de la riba dreta del riu Negre. Allí hi havia l'entrada a l'antic temple, i s'obria ben oposada a la construida segles després a la Placeta de Misa.
Als horts particulars d'aquell sector (vora on jo vaig viure) molts recordem haver-hi vist un immens safareig (Els Tints). Malgrat restar fora de la muralla construïda entre 1310 i 1412, allí encara hi brolla al menys una molt abundosa font que manté vius peixos de colors. Aquell aigua no té relació amb les altres fonts de Solsona ni amb les del seu xop subsol. Antigament no n'hi havia pas altres fonts pel subministrament d'aigua a la vila. La que raja de les fonts actuals es van canalitzar des de força lluny molts anys després. Parlo de quan encara l'entrada al temple s'obria cara migdia, i al poble que s'estenia per aquella banda en un nivell inferior. Des del segle IV s'edificà un temple cristià vora on sempre hi ha havia hagut un pou d'aigua potable, utilíssim pels prehistòrics. Ara només manté un metre d'aigua, i la boca del pou també amida igual. Una esquerda a la penya proporciona el líquid element provinent d'aigües freàtiques tan abundoses a la part baixa de Solsona (com per exemple el subsòl del carrer Sant Llorenç, on també vaig viure), que els cellers són sempre inundats.
El pou de les claustres és un pou entre penyes, atès que la humitat no traspua pas a les dependències dels Baixos del Palau episcopal, on Mn. E. Bartrina, l'arxiver, molt esforçadament hi va traslladar l'Arxiu Diocesà i Comarcal (ADCS) l'any 2005, que abans era a l'últim pis del Palau Episcopal. És un arxiu molt important, malgrat no conservar-s'hi documents anteriors a l'any 900. El nivell de l'aigua del pou coincideix, doncs, amb el lloc on -fins l'any 2004- era destinat a sala de concerts i exposicions culturals de tota mena. De fet només és separat de la pared uns deu metres, ...i segueix havent-hi aigua, un altra cosa és que faci dècades que ja no s'aprofiti.
Aquí cal recordar a l'antic canonge arxiver Dr. A. Llorens, autor dels 2 grans volums: SOLSONA I EL SOLSONÈS A LA HISTÒRIA DE CATALUNYA (Ed. 1985-1987) en quin treball compilà i amplià les tasques de recerca històrico-arqueològica dels també capellans Mn. J. Costa Bofarull i Mn. J. Serra Vilaró, a més de totes les monografies escrites sobre la Mare de Déu del Claustre. L'afecció del Dr. Llorens a l'arqueologia féu que per una banda descobrís l'Orant de Pedret, i de l'altra va construir el que encara avui és l'unic gran bloc de pisos del sector on era ubicada la vila de Solsona, abans de restar desprotegida per la muralla del segle XIV feta pel vescomte Ramon Folch de Cardona. Aquesta obra monumental, resta encara cent metres molt ben preservada al solejat sector del Vall Calent, protegida per haver-hi uns horts tapiats entre les diverses torres de defensa que la fan invisible, així com també pels molts metres de terra sobreposada que cobreix l'antic fossat. En un futur no gaire llunyà, l'enderroc de la tàpia i excavació del fossat retornarà una gran altura a la muralla. No només hi guanyarà el Vall Calent, sinó que donarà categoria monumental de primera magnitud a la ciutat de Solsona que, hom diria que tant s'hi resisteix.
Solsona sempre havia estat una important vila, com ho palesa que devia néixer-hi el molt noble Arnau de Torroja, que fou el novè Gran Maestre general de les ordes del Temple de Jerusalem i de Sion; (també dit: Arnold de Torroge, Arnaud de Toroge, i encara, Arnaldus de Torre-Rubea), un solsoní de qui a mi particularment m'agrada recordar que va ser amb els cavallers de l'Ordre del Temple quan, ensems amb els Creuats i els bizantins, van ocupar la ciutat d'El-Caire l'any 1164. Després de morir ell l'any 1181, ambdues potències pseude-religioses l'Orde del Temple i la de Sion(avui dia encara molt actives en clandestinitat) es separaren. En el decurs dels segles es mantingué el prestigi de la vila de Solsona, com es palesa pel fet de ser nomenat Josep Grau, (degà de Solsona) essent el 105 President de la Generalitat de Catalunya l'any 1704.
A Solsona l'any 1244 s'hi van reunir gairebé secretament (per a confabular-se) molts nobles catalans emparentats o amics del comte Roger IV de Foix-Castellbò, fautor dels càtars com els seus avantpassats, que sempre es defensaren militarment del bisbe de la Seu d'Urgell (qui certament aleshores passà a exercir des de Solsona). Per altra banda, l'empresa de salvaguardar la imatge d'en Gilabert fou a la vegada religiosa i patriòtica, pel fet que el rei Pere II de Catalunya havia mort en lluitar a Muret contra els creuats (1213). Són uns fets que no poden obviar-se, i vaig necessitar dos gruixuts volums dactilografiats per a exposar la meva recerca (encara inèdita) resseguint ben acuradament els tals esdeveniments. (L'esborrany és dipositat des de fa molts anys a l'Arxiu Històric Comarcal, ubicat a Solsona al darrer pis del Consell Comarcal del Solsonès).
AQUELLES MUNTANYES, QUE TAN ALTES SÓN,...
La imatge, un cop a Solsona, va gaudir de la més gran protecció de nobles pro càtars confabulats, perquè tota la ciutat n'era llur refugi, tal com consta als: "Documents en Vulgar dels segles XI, XII i XIII de la Seu d'Urgell". Exactament a la línia 77 consta Solsona "niu de càtars". És el pergamí número XV, el qual a la Biblioteca de Catalunya de Barcelona vaig adonar-me que s'inclou al llibre: BIBLIOGRAFIA FILOLÒGICA DE LA LLENGUA CATALANA, (Ed. 1913). A la p. 242 (i a la nota nº 50 de la p. 260) consta que Rubert de Solsona féu costat al bastard de malnom Lupus de Foix (el seu cognom veritable fou B. d'Orsans), i R. De Sabartés l'any 1246.
L'esmentat Lupus de Foix, que era germanastre d'Esclarmonda de Foix, i el gran heroi de la resistència contra els creuats, també se'l troba signant un acord amb els nobles solsonins. Val a dir que posteriorment a Solsona feren més confabulacions si bé ben encobertament, mercès al la nissaga dels Cap-de-Porc de Solsona. (Hi consta també un membre d'aquesta nissaga entre els darrers defensors del castell de Montsegur). Els càtars i llurs fautors, just un mes després de retre's els defensors de Montsegur l'any 1244, van acordar fer una estranya treva amb el Bisbe d'Urgell. Els representava el comte de Foix, Roger IV, també vescomte de Castellbò, signant Bernat d'Alió ensems amb Ramon de Josa (p. 168 de l'original esmentat). És més interessant el fet que el bastard Lupus de Foix, germanastre d'Esclarmonda i cap de la resistència càtar, es presenta allí com un substitut dels fiadors, per si un cas fallés qualque garant. Per altra banda, també l'investigador Lladonosa, a la seva Historia de Lérida (Vol. I, p. 355), informà que el catarisme es popularitzà en el decurs dels segles XI-XII entre Andorra i Berga, arribant fins a la comarca del Solsonès (potser sigui l'explicació del perquè la comarca de 1001 km2. té un semblant nombre de masies disperses?).
La veneració de la imatge (que els càtars li deien "Mani") va reeixir a Solsona molt aviat pel fet d'atribuir-li el gran miracle de salvar un infant caigut al pou, però sobretot mercès l'esforç particular de la mitificada dama N'Esclarmonda d'Alió -aleshores ja vídua de Bernat de Son, quina branca de descendents catalans fou estudiada Mn. A. Bach. El castell de N'Esclarmonda d'Alió (Llo de Cerdanya, a 7 km. d'on neix el riu Segre). Ella fou la noble -i aleshores jove- proveidora secreta de l'avituallament als càtars resistents a Montsegur durant el molt llarg setge. Ella tenia el valor i l'organització per a garantir que arribés llur símbol de l'Amor a Solsona per tal de ser amagat al pou entorn del qual s'havia consolidat el prestigiós temple de Santa Maria. Tant ella com la seva família Foix-Castellbò restaren compromesos a posar en bones mans les fortunes que el s'hi confiaren els coreligionaris i nobles occitans empresonats o morts. Solsona s'esdevingué molt i molt rica!.
Amb tants diners, no van tardar massa a retornar-li a la imatge ultrapirinenca la més digna veneració religiosa possible. Esclarmonda d'Alió, fugitiva, fou protegida pel vell comte de Bagà (vidu d'un altra senyora homónima). Esclarmonda d'Alió passà aleshores a senyorejar a Pinós del Solsonès, si bé ben segur que residiria a Solsona. No podia pas viure lluny del símbol de l'Amor veritable; ...tant li feia que fos venerat pels uns com pels altres! El sol surt tant pels bons com pels dolents, devia de pensar la tan mitificada Gran Esclarmonda. Ella, a més a més que ser recordada tradicionalment com una coloma que alçà el vol des de Montsegur al darrer moment, penso que, malgrat la imatge de la nostra Patrona tingui una coloma gràficament perfilada al mig del front (el nas li fa de cua), a Dona Esclarmonda de Foix li escauria millor el símbol de l'abella (que també ho és del Nord de Egipte, perquè treballa en fer la mel sense importar-li qui se la menjarà.
A Solsona durant tot el segle XIII qualque membre de la nissaga Cap-de-Porc era al servei del monestir de Santa Maria, així com també ells servien econòmicament (amb diners dels foragitats del Llenguadoc) al rei català Jaume I (1208-1276). Aleshores el rei s'entrevistà al castell d'Ogern amb Ponç Cap-de-Porc, que exercia de monjo cellerer (una mena de secretari plenipotenciari) del monestir de Santa Maria de Solsona.
Posteriorment, en data 10 d'agost de l'any 1250 el comte Roger IV de Foix-Castellbò (principal estratega de que la imatge passés a Solsona) pagà 50.000 sous al vescomte de Cardona (casat amb un altra N'Esclarmonda de Foix) que aleshores era Senyor de Solsona, a fi de llogar-li el dit senyoriu, ensems amb els llocs que ara es corresponen amb els termes de les poblacions: Sant Llorenç de Morunys i Torà de Riubregós (Arxiu de Foix: caixa 44, doc. XX, ps. 226-227). Els anys posteriors (març de 1251, fins agost 1258) els pagaments també foren pel mateix lloguer, si bé que encobertament (còpia Doat :171 - 22.4.1255).
L'any 1280 fou obligat a deixar l'arrendament que tenía per: Solsona, Sant Llorenç i Torà, però els seus descendent van tenir cura de que llur símbol gaudís cada cop de més veneració. Així cal entendre que Dona Brunisenda, comtessa de Foix, que era "soror Brunisindis” dels monjos del monestir de Solsona, fos enterrada vora la seva imatge (Mani), en data 22 de març de 1292 (XI kal. aprilis MCCXCIII, segons transcriu de l'obituari de Santa Maria el rector D. Costa Bofarull en la seva obra Memorias de la ciudad de Solsona y su iglesia Barcelona 1959; Vol. I, p.66). És una notícia que, treta del seu context, no pot pas ser entesa;... fins i tot no ho és ni el teorema de Pitàgores si s'aplica sobre una superfície esfèrica.
Hi ha molt a dir de Dona Brunisenda de Foix (i ho escric més avall) , però aquí ara aprofito només per fer notar que fou contemporània d'Arnau de Solsona, el comerciant que va portar de Terra Santa el Sant Bolquer del Nen Jesús que és venerat a la catedral de Lleida.
Val a dir que, per més contradicció històrica, en tres ocasions Solsona justament fou el centre de les revoltes nobiliàries d'aragonesos, empordanesos i dels Foix-Castellbò contra el gran sobirà (anys 1231-1268 i 1274), tal com he anat divulgant-ho en les revistes locals. S'aplegaren a Solsona i no pas a Cardona, malgrat que el seu vescomte fou gairebé sempre el cap dels revoltats, perquè justament hi havien abundoses fonts en el sector vora la riba del riu Negre, necessàries per les tropes del seguici i llurs cavalcadures.
En estudiar la nissaga dels Cap-de-Porc (el meu resum fou publicat al: Vol 2 de les Actes del I CONGRÉS D'HISTÒRIA DE L'ESGLÉSIA CATALANA...;1993, p.463-476, que correspon al capitol nové del meu llibre inèdit: VIRGEN DE SOLSONA, TESORO CÀTARO) vaig adonar-me que als pergamins de l'ADCS els Cap-de-Porc apareixen documentats a Solsona exactament els mateixos cent anys que un altra branca d'aquella nissaga eren juristes al servei del comte de Tolosa, i fins i tot un d'ells fou jurista de la cúria de Montpeller quan el Papa residí uns anys vora la catalana vila on nasqué Jaume I.
Els estudiosos del catarisme van demostrar que quatre càtars van treure secretament quelcom de Montsegur la darrera nit abans de retre's als creuats. Es estrany, pel fet que dies abans els càtars ja havien llevat llurs tresors materials carregats en albardes a l'esquena dels ases, per la qual cosa sospiten que podria haver estat llevat del castell de Montsegur nogensmenys que el Sant Grial, la relíquia medieval que inspirà cents de “llibres de cavalleria” a l'Edat Mitjana, i actualment més encara!. Els antics herois no cercaren llur transcendència -que és l'elevació des de la condició humana a la vida eterna en el si de les forces divines-, sinó tan sols generalitzar una qualitat il.luminadora.
Com que també he escrit"Montserrat ganga del Grial", crec que si el Grial fos quelcom material, no tindria pas cap millor símbol que la imatge de la nostra Patrona. La mare i el fill arreu i sempre han estat el receptacle més adient per a representar el desig de salvació humana des de molt abans del Concili de Trento (Itàlia s. XVI).
Molts investigadors pensen que el Sant Grial no fa referència a la sang de Jesucrist, com el seu propi nom evoca, sino que el defineixen com Llum. No la del sol, ni aquella que ens fa discernir entre el bé i el mal, sino la Llum divina, tan providencial com íntima. En tal supòsit, a la nostra Patrona li escau encara millor, perquè mitjançant la fe en la seva imatge, ella ens il.lumina el nostre món interior. La Mare de Jesucrist finalment ha sublimat aquesta tan universal eterna idea i podem pensar, els que estimem el Símbol, que no només ens beneficiem de la nostra fe ja en vida, sinó que podem esguardar un goig que la boca no pot dir. Fins i tot tal vegada podrem gaudir d'allò que no és pas possible de ser imaginat.
De l'altra banda del Pirineu li prové a la nostra Patrona el nom de Claustra, el qual no s'obté com en un baptisme, i tampoc consta pas en cap pergamí de l'ADCS fins l'any 1303. Posteriorment desapareix per a retrobar-lo amb com La Claustra (1316-1343). En canvi era, i crec que encara és, un nom comú al Llenguadoc francès. (És enregistrat al vol. 12 del Dietarie Topographique de la France 1873, París). Val a dir que al llistí telefònic de Perpinyà es troba enregistrat també un Antoni Ricou, indicant d'on procedeix el nom d'una específica comparsa tradicional que sempre s'ha tingut per genuina de Solsona).
En ser trobada dins del pou de les claustres, la imatge restaurada fou vestida i així es venerà fins la primera meitat del segle XX. De bell antuvi la posaren en una capelleta vora el pou de la troballa, i fou per la mediació del poderós i riquíssim devot alcalde de Solsona, Arnau de Vilaró, i del seu fill Ponç que assolí ser nomenat bisbe de Vic. Aquest mitrat desitjà ser sebollit a les claustres vora la imatge l'any 1306. Un tan insòlit desig fa sospitar que devia ser ell "el nen" que va caure al pou i es va salvar en ser acollit pels braços de la imatge nouvinguda -segons una tradició iniciada l'any 1248-. Amb tan bons padrins, demostradament fautors dels càtars del Llenguadoc que arribaven a milers al Solsonès, (camí de Siurana de Prades, tant o més acinglerat que Montsegur) la ennegrida nova imatge de la Mare de Dé del Claustre ben aviat substituí la que fou titular -també sedent- del temple de Santa Maria, la qual devia ser com totes les desatxurades talles de fusta pròpies d'aquells temps en aquesta banda dels Pirineus.
El vescomte Arnau de Castellbò, aliat amb el de Foix, des d'abans d'emparentar-se familiarment ja lluitaven a la defensiva plegats contra el bisbe de la Seu d'Urgell, que els perseguia per ajudar al transvasament dels fugitius càtars vía Tírvia i Alins de la Vall Ferrera, (Pallars S.), atès que (pesi a qui pesi), el bisbe de la Seu d'Urgell, fins i tot des de la seva residència de Solsona, dominava les ribes dels riu Valira i Segre. Des de que els nobles perseguits reaccionaren, al bisbe no li fou pas possible de viure a la seva perillosa Seu, i passà a residir a Solsona, on tenía el castell d'Olius i també un palau a Sanaüja. Mai la litúrgia d'aquells any preveia que el bisbe fos absent dels oficis i cerimònies celebrades a l'església de Solsona. Per aquest motiu la Seu d'Urgell avui té una església romànica, mentre que a Solsona l'any 1299 s'inicià la gran nau gòtica, que fou acabada l´any 1343.
Segons la tradició oral, el primer temple cristià de Solsona fou edificat per uns monjos provinents de l'Àfrica en el decurs del segle IV. El primer esment es troba a l'Acta de Consagració de la Seu d'Urgell (entre 940-975). Aquell fou destruit l'any 942 pels hungaresos a les órdres del rei Hug d'Itàlia, quan els envià a Espanya per tal de foragitar als musulmans que envaien el nord peninsular. Del temple romànic de Santa Maria de Solsona se'n coneixen tres consagracions (el anys: 977-1070 i 1163); si bé a l'Acta de la primera consta que n'havien fet una d'anterior, quin document es va perdre. El segon temple romànic de Santa Maria de Solsona correspon a l'esmentat en l'acta de l'any 1163, quan el bisbe Roger de la Seu deixà escrit que: Solsona es l'església principal d'Urgell.
Diversos comtes d'Urgell demanaren, també per escrit, ser sebollits a -l'encara avui- molt oculta cripta de l'actual catedral de Solsona. Seria poc costós verificar-ho foradant darrera l'àbsis del temple més antic construit i que resta -des de fa un segle- 5 m. descalcat. Des del nivell de la vorera un forat exterior donaria ràpid accés, i sense perill, a l'espai de la cripta. Ja vaig demanar, fins i tot públicament que es fes (Rev. "IN6" 1995 n. 5 p.16-19), no pas perquè seria recuperar l'espai germinal, que també és el "joier" de cada temple, sinó a fi d'enriquir el coneixement i el patrimoni local. El subsol de l'antic altar major de la iglesia romànica, te una fondària de 2'90 m. fins el nivell del sol de la cripta. Actualment allí hi ha la sacristia que amida 2'80 m. d'altura des del terra fins l'inici dels capitells romànics.
Abans del ser entronitzada al si de l'església, la després Patrona de Solsona va tenir diverses capelles, la primera d'elles era situada vora del miraculós pou de les claustres. Quant al seu primer trasllat, fou l'any 1606, i posteriorment fou venerada en una capella sumptuosament decorada en fusta, ubicada allí on ara hi ha una escultura del bust de Moisés al peu d'unes escales.
La imatge posada damunt d'un calze que li feia de pedestal (com símbol del pou "dels miracles"), en ser cremat tot l' any 1810 pels francesos quan eren ja en retirada, la imatge va cedir abans que res en cremar-se molt de pressa l'estret peu del seu calze-peanya. Això evità que la Mare de Déu del Claustre es trenqués més, en restar immediatament coberta de molta runa "protectora".
En celebrar-se la coronació en data 7 d'Octubre de 1956 de la Mare de Déu del Claustre, al bell mig de la gran Pl. del Camp, encara molts recordem com tota la ciutat es guarní extraordinàriament, construint-se fins i tot arcs triomfals amb simulats capitells de guix. Els carrers principals foren ornats amb garlandes i rames de boixos clapejats amb milers de flors de paper de colors. Solsona lluía aquell dia com un encisador i laberíntic jardí!
Mercès a la magnífica tasca professional del fotògraf solsoní Sr. Llàtzer, perpètuament qui ho desitgi es podrà fer cabal, pel seu reportatge gràfic tan encomiable, dels actes que es feren a Solsona el dia de la Coronació. Les seves fotos foren publicades al llibre del Dr. A. Llorens: La Mare de Déu del Claustre (Ed.1966). Són uns documents imprescindibles per adonar-se'n, també els que encara actualment no han nascut, de la capacitat de fervorosa participació multitudinària de la gent més austera i laboriosa de la Catalunya central. L'organització i coordinació van ser fruit d'anys de pensar-hi continuadament per part del mateix impulsor de l'acte de la Coronació, Dr. Antoni Llorens.
Per tal de posar-li a la Patrona una corona riquíssima d'or i pedreria, hi contribuïren els fidels de tota la comarca, ... i els resident fora d'ella potser encara més i tot! La grandiosa manifestació de fe fou inoblidable, i per tota la canalla fou com viure un encanteri mai sospitat en un lloc tan aïllat i auster com era Solsona. Tantes despeses foren compensades pel fet de reafirmar-nos capdavanters en la fe, noblesa i dignitat quan cal. Tot prové d'allò explicat més amunt, i que es reflecteix en la colpidora arquitectura d'alguns edificis senyorívols del carrer Llobera, i en totes les dovelles i pedres de l'harmoniós traçat del nucli antic.
Solsona és una ciutat amb molt de caràcter, perquè l'ha sabut conservar, i es manifesta tan bon punt es traspassa qualsevol dels antics portals. Als que no coneixen Solsona els complau molt admirar la Plaça Major porxada, però també altres placetes tan acollidores com un altar a l'aire lliure, carrers amb arcades de pedra i més portals, i un altre punxegut campanar "La Torre de les Hores" que és al bell mig del nucli antic, és equidistant de l'actual catedral i de l'antic castell feudal que pertanyia a la molt noble i important família Torroja. El Castellvell i l'esmentada torre del rellotge donen a Solsona, encara avui, un fort caire medieval.
I és que fins fa poc temps va romandre aïllada (en ser oblidada en traçar-se oficialment les principals carreteres del Principat), i ara metafòricament pot ser comparada a una mena d'arca geogràfica. Bé vaja!, sembla talment que ens trobem vivint encara en altres temps pretèrits, quan prevalia l'honor i la paraula donada. Esguardant els grups de pagesos que es reuneixen a la Plaça Major qualsevol dia de mercat, encara se'ls pot veure fer tractes encaixant les mans; la qual cosa val a dir que fou un "invent" dels càtars que fou universalitzar arreu del món, fins ser adoptat per la litúrgia católica fa unes dècades. A la vila de Solsona, però, ja s'hi encunyaren monedes de llautó des del s. XV; i altres d'aram l'any 1600 (Aquesta recerca la vaig publicar a la revista local LA GUIA en data 10.5.1994).
Abans de commemorar-se el 25 Aniversari de la Coronació foren editats diversos Fulls del Claustre des del dia 3 de maig de 1981. Òbviament es feren ressò dels preparatius de la diada de la cerimònia del dia 7 d'Octubre de 1956. La cerimònia fou oficiada pel bisbe de Solsona V. E. Tarancón, després promogut a cardenal. Tots els fidels de la Mare de Déu del Claustre que resideixen a les contrades més properes de Solsona, aleshores (i com tornará a esdevenir en el decurs dels segles) van entrar a Solsona en processó pels diversos portals, fent ben palesa llur gran devoció i fe. Hi acudien provinents dels “Quatre Castells", (o sia, les partides de: Sant Bartomeu, Santa Llúcia, Sant Bernat i Sant Pere Màrtir), que són el cinturó agrari que envolta la ciutat de Solsona. Es diu "el Vinyet" malgrat fer dècades que no hi hagi allí cap vinya. Lluny van restar, per sempre més, les greus ofenses patides per la Mare de Déu del Claustre en el passat.
Tant de bo que el més joves puguin tenir en llur memòria la representació teatral que jo vaig veure de petit al costat mateix de l'entrada de la catedral l'any 1945. Encara recordo quan era als braços dels meus pares. Sóc afortunat. Ho som tots els solsonins!. Cura, però; cal mostrar-nos plens de goig, però mesuradament contingut, i amb prou humilitat per no suscitar enveges. Ningú que senti cristiana pietat deixarà de reconèixer que es venera el símbol receptacle de l'espiritualitat dels nostres avantpassats del Solsonès en llur fe a la Verge Maria, quan feren -i sempre es farà- confirmació pública d'una assenyada pietat, proclamant el triomf del seu reialme al món denigrant quan més ho necessita. Res de queixar-nos, però, ja ès molt progrès el fet que l'explotació laboral actualment sigui mal vista. Ben segur que d'act&ieacute;s incivic n'hi haurà sempre, però al menys als paísos desenvolupats fins i tot ja són penalitzats per la llei.
Els estatuts de la Confraria de Nostra Senyora del Claustre són de data 5.3.1902. És quan s'iniciaren les funcions de la nomenada "Vint-i-quatrena", nom de la prestigiosa institució de (teòricament) vint-i-quatre membres fills del Bisbat de Solsona que vetllen democràticament pels interessos provinents de donacions a la imatge de la Patrona, la qual fins i tot té personalitat jurídica pròpia. De confrares en som centenars, fent reunions cada any per tal de passar públicament comptes i nomenar, si cal, nous càrrecs, que són sempre representats desinteressadament pels confrares més votats.
Preservar aquest estimadíssim llegat dels bons homes i dones que ens precediren en la fe, tant si eren de la comarca del Solsonès com molt allunyats també en el temps, és quelcom que ens omple d'alegria i ens fa sentir cofois de ser custodis d'una tan preuada, com espiritualment cobejada, joia de l'Amor pur més universal. Molta gent en som conscients, si bé fins fer pública aquesta pàgina sóc ben sol en creure tot allò escrit. Em sento com si fós el batall que fa sonar la campana anunciadora de que la imatge de la Patrona referma la nostra fe en les creences dels avantpassats. Sempre pensant en ells, ara com ara celebrem que la Comissió de Festes, a cura de commemoració del Cinquantenari, podrà comptar, ben segur, amb col.laboració del millor i més digne batlle de la quatre vegades centenària ciutat de Solsona, Sr. Jordi Riart.
Tot el que he escrit permet albirar un futur quan fins i tot el nom de la nostra ciutat, austera i joiosa com li escau pel seu nom de "zona de sol", arribará un dia que Solsona evocará també el goig de la bona gent devota que han viscut il.luminats per l'esclat de la seva espiritualitat. Vindran pelegrins d'arreu. Es trasbalsarà l'assossegat tarannà de la ciutat, malgrat haver fet la presentació de la imatge de la nostra Patrona en llengua vernacla. En un país on es palesa que vant desapareixent les distàncies, pel túnel de Pimorent travessaran el Pirineu en poques hores els francesos catalans, que voldran venir a conèixer-la per tal de venerar-la d'una manera que ultrapassa molt allò que el seny local ens permet proclamar. És una predicció fàcil de fer, com també ho és preveure que els seus millors segles de glòria, entre les persones que habitaran aquest món, encara han d'arribar. Atès el perill que això representa per la sagrada imatge de la Mare de Déu del Claustre, clouré aquestes línies amb una poesia pròpia que posarà a l'aguait per garantir un triomfal esdevenidor a tothom:
Feu-nos llum el pensament
amb el tendre firmament
que us esclata enmig del rostre.
Amb seny i fe, al vostre recer
venim a beure amb deler
el millor glop d'aigua fresca,
i us demanem que sigueu
un ben útil "cap-de-creu"
pels ensurts d'aquesta vida.
Per l'amor que us va portar
a fer niu a casa nostra;
i pel temps -que ja vindrà-
crismant més la imatge vostra,
escolteu aquest prec meu,
i no ens deixeu sols pel camí,
que el "llop" vetlla ací i allí,
del Claustre Mare de Déu.
______________________
Ramon Ramonet Riu
